El soci director de Bellavista, Francesc Bellavista fa una anàlisi retrospectiva de quins han estat els mecanismes que s’han emprat per reduir el deute i evitar l’impagament dels països. En un article a ‘El 9 Nou’ del Vallès Oriental.
El símil de la guerra en el context de la pandèmia sanitària ha colpit l’àmbit informatiu. Tot i que sense enemic exterior ni els efectes de devastació material inherents a un conflicte armat, una guerra i una pandèmia poden tenir conseqüències econòmiques similars.
L’elevat deute públic acostuma a ser una d’elles. És una càrrega, no només per als que l’han originat, sinó també per a les següents generacions que, o bé l’hauran de pagar o bé tindran més limitada la seva capacitat d’invertir en infraestructures i en despesa social. Una anàlisi retrospectiva des d’inicis del segle XX fins als nostres dies ens fa visible els principals mecanismes per reduir el deute i evitar l’impagament.
Un dels més importants ha estat la inflació. Si el deute és en la moneda local del país, la inflació en provoca la devaluació automàtica, si bé, en contrapartida, afegeix un correctiu injust en forma d’empobriment de la població i, per tant, perjudica més als més desafavorits i arruïna al petit estalviador. Això va passar a França i Alemanya, on els preus es van multiplicar per cent i per tres-cents, respectivament, en el període 1914-1950.
En altres moments el governs s´han vist obligats a implantar impostos extraordinaris per fer front al deute. Després de la Primera Guerra Mundial, alguns països europeus (Alemanya, Itàlia, Txecoslovàquia i Àustria) van optar, sense reeixir, per recaptar dels ciutadans el diner necessari per pagar el deute, amb impostos excepcionals de meritació única amb tipus que podien superar el 50% per als patrimonis més elevats.
Com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, França i Alemanya, entre altres, van idear “impostos de solidaritat nacional” per fer front als costos de la guerra i la reconstrucció, que taxaven els augments de patrimoni i de rendes produïts durant el temps de la conflagració. Japó va aplicar un impost extraordinari sobre el patrimoni (exigible una sola vegada) amb un tipus d’entre el 10% i el 90%, per reduir el deute.
En el cas d’Estats Units, el deute públic sobre el PIB en acabar la Segona Guerra Mundial va ser el més alt de tota la seva història (i superior a l’actual, que ja és dir!). El 1942 es va aprovar la “Victory Act”, que va augmentar l’Impost de la Renda amb tipus impositius que van assolir el 94% l’any 1944 i l’Impost de Successions (a un tipus màxim del 75%). Com a resultat de l’augment de la recaptació i de l’elevat creixement econòmic del país, a finals dels anys 80 el deute s’havia reduït a una tercera part.
En alguna altre ocasió els països creditors van ser més generosos i, pensant en les dificultats de compliment del deutor, van optar per efectuar condonacions parcials o totals del deute. Conclosa la Segona Guerra Mundial, Alemanya tenia un deute ingent pels dos conflictes bèl·lics perduts i les corresponents reparacions de guerra als països atacats. Per l’Acord de Londres (1953) diversos països creditors, liderats per Estats Units, Regne Unit i França (amb participació d’Espanya i Grècia), li van condonar el 62,5% del deute i li van oferir ajuts financers i comercials, així com subvencions mitjançant el Pla Marshall. Les mesures van permetre la reconstrucció d’Alemanya i que avui sigui un dels països més exportadors i més pròspers del món.
Menys fortuna han tingut països com Grècia, entre altres, on després de la crisi de 2008, els Estats més solvents de la Unió Europea –irònicament capitanejats per Alemanya– no només no li van perdonar ni un euro sinó que li van imposar unes dures polítiques d’ajust (sobretot retallades de despeses socials) que han empobrit a la major part de la seva població i produït un retrocés econòmic de diverses dècades.
Precisament aquesta última posició és la que avui sostenen els principals organismes mundials (Banc Mundial i Fons Monetari Internacional): els deutes s’han de pagar encara que això comporti penúries per als països afectats. Potser per això el FMI va suggerir, el 2013, la possibilitat que, per reduir el deute, aquests apliquessin un impost extraordinari del 10% sobre el valor del patrimoni de llurs ciutadans.
En l’actual situació hem de preguntar-nos com afectarà als ja entrampats països del sud d’Europa -entre ells Espanya- l’augment del deute a causa de la crisi del Covid-19, ja que de ben segur en sortiran amb un diferencial de deute encara major respecte als països del nord.
Atès que avui resulta inimaginable que es produeixin condonacions de deute i sense que aquests països tinguin la possibilitat de controlar la inflació (comesa principal del BCE) només els quedarà el compliment amb el pagament del deute i, si alhora volen evitar, en la mesura del possible, haver d’aplicar impostos excepcionals o ajustos (retallades) impopulars, l´única sortida airosa vindria del creixement econòmic.
Per això és tan important l´acord que s’està gestionant a la UE –gràcies a la positiva actitud dels alemanys, capitanejats per Angela Merkel– per a la creació d´un fons europeu de reconstrucció destinat prioritàriament als països econòmicament més afectats per la pandèmia i que contempla importants subvencions a fons perdut. Caldrà veure si aquesta vegada ho sabem aprofitar per fer la nostra economia més productiva i enfocada als sectors amb futur.
